19 de febreru de 2006
Dende esi momentu, nun hubo neñu nin paisanu en casa. Dende esi día, ensin faltar ún, abeyaben d'un sitiu pa otru, saludando a los vecinos al pasar. Antón entamó a sintise arguyosu d'aquel paisanu, l'otru Antón qu'hasta entós nun conociere namás que d'oyíes, el "güelu" del que toos falaben. Nun necesitaba pidi-y nada, nin dici-y nada pa ser feliz a la so vera. ¡Cuntaba unes histories tremendes! L'exiliu yera un sitiu estrañu, camentaba daquella: ún nun sabe si ser feliz de nun tar ellí o tar señaldosu por querer volver. Eso yera lo que-y pasaba al güelu Antón, les más de les veces: que nun sabía lo que quería, onde-y petaba tar nin con quien quedase en cada momentu.
Siempre dixeron que yeren iguales, como dos ximielgos n'estremaes dómines. El ñetu Antón y Antón el güelu. Como un mesmu alma en distintu cuerpu. Hasta que namás quedó'l nietu, una sola parte d'aquel espeyu. Y foi entós cuando entamaron les voces.

0 Comments:
Publicar un comentario en la entrada
<< Home